No sabia amb certesa si havia de fer-ho. Però al final m'he decidit, tot i reconèixer una certa sensació de vergonya. Així que m'he adreçat a la carpeta d'esborranys del bloc per recuperar –i penjar– un post que porta gairebé un mes en stand-by. Això no suposaria un gran problema si l'escrit no fés referència a un event ja finalitzat. Però com en Màrius és, abans de res, una bona persona, espero no em tingui massa en compte –últimament ningú no em té massa res en compte– que faci ressò de la seva última exposició fotogràfica quan ja ningú podrà gaudir-ne. A més, com que dubto que aquest bloc el segueixi gairebé ningú –si hi ha algú que es manifesti, si us plau–, podria dir sense massa por a equivocar-me que el fet no passarà d'un petit ridícul… i que en Màrius pensi que té un amic que fa més pena que glòria, és clar, tot i que això suposo que ja ho deu tenir assumit. Així que recupero el text, tanco els ulls, i que sigui el que hagi de ser. Quan passin els anys, ningú recordarà aquest detall i en canvi, quedarà constància de la qualitat artística de la mostra, que en el fons és l'important.
Imatge original: IX Biennal Olot Fotografia 2010
Quan un té la possibilitat de poder visitar una exposició en companyia "exclusiva" de l'autor, més val no desaprofitar l'ocasió. Si té l'oportunitat de viure de prop la seva passió per fer coses, per no deixar mai de tenir inquietuds, sense dubte pot sentir-se molt afortunat. I si a més l'autor és un bon amic, l'experiència no té preu.
Imatge original: IX Biennal Olot Fotografia 2010
Quan un té la possibilitat de poder visitar una exposició en companyia "exclusiva" de l'autor, més val no desaprofitar l'ocasió. Si té l'oportunitat de viure de prop la seva passió per fer coses, per no deixar mai de tenir inquietuds, sense dubte pot sentir-se molt afortunat. I si a més l'autor és un bon amic, l'experiència no té preu.
Això és el que vaig poder gaudir en la meva visita a la IX Biennal Olot Fotografia 2010, el passat 11 d'agost. En companyia d'en Màrius, vam compartir un bon esmorzar, una tranquil·la passejada per la vila, unes interessants reflexions sobre les diverses exposicions –les seves–, altres de no tant interessants –les meves–, una saborosa pizza i un relaxant cafè a cobert de la pluja, que va aparèixer de sobte quan estàvem a punt de donar per tancada la visita i que va permetre allargar una mica una més que agradable jornada.
Fotografies: Màrius Gómez, Espai Garum
Màrius Gómez creu fermament en la interactivitat de la fotografia. Creu que una imatge pot anar molt més enllà des del moment que proposa un discurs argumentalment sòlid i no purament estètic. Les imatges han d'explicar una història a més de ser visualment atractives. Així, a mig camí entre la fotografia i el cinema, ens presenta quatre sèries de quatre imatges cadascuna. Independents i lligades alhora, es complementen per explicar-nos una història, a estones cruel, a estones irònica. Davant l'obra "Irrepetible", un experimenta una inquietant sensació de dubte. Un cop assumides les quatre sèries, el dubte comença a esvair-se per mostrar la particular visió de l'autor sobre un dels grans enigmes, la vida mateixa.
Y hasta aquí puedo leer…
Hauria estat fantàstic poder tancar aquest post recomanant-vos que us acostéssiu fins a Olot per passar un bon día entre fotografies, però la meva poca serietat m'ha aixafat el final feliç. Com ja us he avançat, la mostra va tancar portes a finals del mes d'agost. Sorry.
+ informació
Irrepetible. Màrius Gómez. Espai Garum
IX Bienal Olot Fotografia 2010
Màrius Gómez creu fermament en la interactivitat de la fotografia. Creu que una imatge pot anar molt més enllà des del moment que proposa un discurs argumentalment sòlid i no purament estètic. Les imatges han d'explicar una història a més de ser visualment atractives. Així, a mig camí entre la fotografia i el cinema, ens presenta quatre sèries de quatre imatges cadascuna. Independents i lligades alhora, es complementen per explicar-nos una història, a estones cruel, a estones irònica. Davant l'obra "Irrepetible", un experimenta una inquietant sensació de dubte. Un cop assumides les quatre sèries, el dubte comença a esvair-se per mostrar la particular visió de l'autor sobre un dels grans enigmes, la vida mateixa.
Y hasta aquí puedo leer…
Hauria estat fantàstic poder tancar aquest post recomanant-vos que us acostéssiu fins a Olot per passar un bon día entre fotografies, però la meva poca serietat m'ha aixafat el final feliç. Com ja us he avançat, la mostra va tancar portes a finals del mes d'agost. Sorry.
+ informació
Irrepetible. Màrius Gómez. Espai Garum
IX Bienal Olot Fotografia 2010
