Estem urbanarts

Els pobles, les ciutats, els carrers en general, són plens d'art. D'art espontani, d'art elaborat, d'art permanent, d'art efímer...
Moltes manifestacions artístiques al carrer són fetes amb matèries i materials molt bàsics. La trepa i el gràfit en són dos dels millors exemples en aquest sentit.
La trepa és una plantilla, de metall, cartró o qualsevol material rígid, habitualment de fabricació casolana, que conté un dibuix retallat o perforat que ens permet reproduir-lo aplicant pols de color o aerosol.
El grafit és la producció d'imatges i missatges, fets habitualment amb aerosol.
Sense confondre les bretolades fetes fora de lloc, tant la trepa com el grafit, són manifestacions artístiques que, en ocasions tenen resultats excepcionals.
Si camineu pel carrer i a més de caminar, mireu, i si a més de mirar, veieu, doncs descobrireu autèntiques joies i obres d'art fetes amb aquests antics sistemes de reproducció i producció gràfica.
Camineu, mireu i veure-ho i viure-ho art al carrer.

OneLine

Un servidor, que passa moltes hores al dia amb un llapis-bolígraf-retolador a les mans, té la curiosa tendència d'aprofitar les nombroses trucades telefòniques, especialment les d'un baix interès, per omplir petits fulls de paper amb garagots sense sentit. En un estat de suposada "concentració" en la conversa, i per tant de "semi-inconsciència" pel que respecta a la creació artística, el retolador es deixa anar per crear lliurement formes, generalment abstractes, de diversa naturalesa.

Desconec si aquesta és una pràctica generalitzada, tot i tenir constància que, especialment entre col·legues de professió, és un costum com a mínim utilitzat en més d'una ocasió. Habitualment, aquests petits fulls de paper acaben a les escombraries o, en el millor dels casos, a la paperera de reciclatge. Vaig pensar que, en efecte, l'espai natural on han d'acabar la majoria d'aquestes petites creacions és aquest. Però de tant apareixen com per art de màgia exemples estèticament interessants. Així que un bon dia vaig decidir donar-los una oportunitat i anar una mica més enllà.

De l'evolució d'aquest concepte bàsic va néixer OneLine. Un vell projecte que jeia al calaix de l'oblit i que vaig decidir recuperar per exposar a judici popular aquestes obres de petit format que afegeixen un nou condicionant com a únic nexe d'unió: que estan dibuixades amb una única línia.

Un tros de paper. Un retolador. Un pensament. Amb un concepte base, començant en un punt qualsevol del paper, una única línia avança aleatòriament combinant rectes i corbes, corbes i rectes, amb l'únic objectiu d'omplir l'espai i d'acabar exactament allà on va començar, tot intentant no ficar-se mai en un carreró sense sortida.

El resultat és un joc visual on la forma i el fons ofereixen una versió abstracta purament formal amb una base conceptual com a excusa.

…zzzapicts

Diuen de la televisió que és la caixa tonta. I no seré jo qui negui tal definició. La majoria de nosaltres passem infinitat d’estones perdudes davant d’aquest aparell sense trobar-hi continguts d’interès. De fet, no és estrany aturar el nostre comandament just allà on aquest suposat interès es troba en les més baixes cotes. L’endemà però, tots negarem davant la bíblia haver consumit aquells programes que “absolutament ningú” no véu, però dels que tothom parla amb sospitós coneixement. Una nit em trobava en aquesta respectable actitud mentre exercitava els meus dits intentant batre el rècord de canals per minut quan vaig aturar-me a reflexionar un moment –aquell on totes les cadenes es posen d’acord per anar a publicitat alhora–. I, suposo que per pura deformació professional, vaig adonar-me d’un fet que no per obvi deixava d’aportar una dada interessant. La televisió no és més que un bombardeig constant d’imatges a raó de 24 per segon. Si ens asseiem només una hora davant la tele n’haurem d’assumir un total de 86.400. Potser són masses com per no trobar-ne d’interessants, no? Així que em vaig disposar a buscar-ne algunes. Potser el vídeo o el DVD haurien significat una comoditat excessiva i per això vaig optar per cercar-les “en viu”, capturant-les directament amb la meva càmera digital. Un safari fotogràfic des del sofà on podria viatjar als països més inhòspits, viure en primera fila els esdeveniments esportius més importants o assistir als concerts més multitudinaris. Tot des de casa, amb la més absoluta tranquil·litat i comoditat. Això sí, a canvi d’unes quantes hores de son. No hi ha res com l’insomni per fer treballar la imaginació. Les que presento en aquest projecte són dotze imatges sense cap lligam argumental entre elles. L'únic nexe d'unió i l’única intenció realment premeditada és la combinació aleatòria de la imperfecció de les imatges, que tant gentilment em va cedir la meva vella Sanyo de 16 polzades, amb el moviment, el desenfoc o la superposició de les mateixes. Sense cap tipus de retoc. Un senzill experiment amb imatge, llum i moviment. Les textures resultants donen la força gràfica i haurien de convertir-se en l'únic argument criticable.
Només dotze imatges. En tindríem prou amb mig segon per veure-les totes en el seu estat natural, la televisió. Per donar-los ara una ullada no en perdreu gaires més.

Taller

Sona el despertador, et lleves i fas una bona dutxa. Prens un cafè mentre mires per la finestra quin temps fa. És hivern i comença la setmana amb un dilluns plujós. Han pronosticat per la ràdio que fins i tot pot nevar la propera matinada.
Et poses l'abric i els guants, surts de casa i sents a la cara l'intens fred que fa.
Camí de la feina vas repassant mentalment el fantàstic cap de setmana i els pensaments es barregen amb la setmana atapeïda de projectes i maquetes que cal enllestir.
Entres a l'estudi i encens els llums. A la petita cuina et prepares un altre cafè mentre et mires l'agenda i vas cap a la taula per encendre l'ordinador.
Prems la tecla i no prems rés.
Què passa?
- Doncs passa que a sobre la taula no hi ha cap ordinador!
No pot ser!
- Si pot ser! Els ordinadors no han existit mai!
No pot ser!
- Si! Tot ha estat un meravellós somni que el fred de l'hivern no t'ha fet oblidar!
No! Noooooooooooooooooooooooooo!
- I tant! Camí de la feina no et podies imaginar cóm de plujós pot arribar a ser aquest dilluns...
(...)

Si un dia, pel motiu que fos, ja no disposéssim més dels ordinadors, caldria repensar molt i molt la nostra taula de treball de dissenyador gràfic.
Buf!
Sense ordinadors no avançarem ni una desena part del que ho fèiem!!
Per començar hem de trucar a tots els clients i haurem de refer l'agenda. L'agenda...quin merder...
Buf i buf!
Haurem de tornar a instal·lar un paral·lex, treure de l'armari com a mínim els rotring 0'2, 0'4 i 0'8, la tinta, cercar les difícils ganivetes de retoc, comprar paper cuixé i paper vegetal, uns quants pots de gouache, pinzells, llapis, llapis de color, retoladors, un tipòmetre, un bon grapat de fulls Letraset, una taula de llum, un pot de Best Test, goma de cautxú per la cola, uns quants catàlegs de fotocomposició, una col·lecció de fulls Pantone, un aparell per fer fendits, i una col·lecció infinita d'estris i eines imprescindibles...
Ah, i ara que hi penso, també caldrà marcar els textos mecanografiats per enviar-los a fotocomposar i marcar els originals per a la impremta...
Buf!
Ei, i la Repromàster, què?
Bufffffffffffff!
(...)

Tot aquest supòsit ens faria tornar a una mecànica i una metodologia de treball que teníem establerta diàriament fa només 19 anys!
Algunes de les eines que empràvem l'any 90, moment en que molts estudis de disseny gràfic vam començar a treballar amb ordinadors, són ara espècies extingides o en vies d'extinció.

Al Taller (nom robat a la secció de disseny gràfic de l'Escola Massana) volem recuperar algunes d'aquestes eines i retre-les un merescut homenatge.

PictoGames

La transgressió ha estat des de sempre un recurs habitual de la comunicació visual. Grafistes i publicistes s'han valgut sistemàticament de la deformació de la realitat per fer arribar el seu missatge per la via més directa, i sobretot, més efectiva, recorrent en ocasions a una mirada irònica, i en d'altres, directament provocativa. Amb l'efecte sorpresa com a bandera, tota manipulació d'aquesta realitat obté com a resultat una capacitat d'impacte en el receptor molt més elevat, provocant, en el millor dels casos, la reflexió, i en d'altres, simplement un somriure de complicitat. En ocasions, l'èxit d'aquesta transgressió està en la subtilesa. Són senzillament petits jocs gràfics que distorsionen la veritat del missatge que esperem rebre i transformen el seu significat, ja sigui aquest de caire polític, social, o es tracti d'un simple divertiment expressiu.

Aquest és l'objectiu de la sèrie PictoGames, que estrenem avui. Un recull d'imatges "irreals" que ens mostren més d'una cara i que conviden que cadascú decideixi amb quina se sent més identificat. Tècniques diverses i llenguatges variats amb la única pretensió d'oferir també diferents significats.

Juguem?

Rètols linds

No ens enganyem. És evident que el disseny gràfic no passa per ser ni de bon tros una disciplina imprescindible per al correcte funcionament d'aquest món. A ningú amb dos dits de seny li passaria pel cap provar d'intervenir-se quirúrgicament un mateix d'una dolència per lleu que sigui o confiar-li a algú que no sabés qualificat per fer-ho. Segurament tampoc provaria d'arreglar els frens del seu automòbil sense haver-se assegurat de cursar abans els estudis corresponents. No ho faria mai perquè és molt el que està en joc. Afortunadament, amb el disseny gràfic no passa el mateix. No ens hi va la vida en l'intent de dissenyar un nou logotip o un rètol ben llampant pel nostre negoci. En el millor dels casos, tothom té un nebot o un amic amb certa gràcia pel dibuix que el sorprendrà amb una idea genial. La identitat corporativa i la retolació passen per ser disciplines amb les que tothom s'hi atreveix. I no cal ser expert en aquests conceptes tan estranys com llegibilitat, forma o color per tirar endavant projectes que després lluiran ben cofois a les façanes de les nostres ciutats. És una realitat i així cal acceptar-la. L'apartat "Rètols linds" no és més que una mostra d'aquesta realitat. Sense cap ànim de crítica i amb tot el respecte. Si els hem recollit i ara els mostrem és perquè els trobem interessants. Sense més. Alguns ens han sorprès per originals, altres per obvis, altres per recarregats i altres, també cal dir-ho, per cutres. Però si ens hem aturat a fotografiar-los vol dir que, de moment, ja han complert una de les funcions per la qual van ser creats, cridar l'atenció. Decidiu vosaltres mateixos quina categoria els hi va millor.

Populart

Populart vol recollir icones que, en general i de forma espontània, han estat creades per donar imatge i/o contingut a una acció social i/o reivindicativa a peu de carrer. També recollirà informació gràfica que senzillament ens sembla que cal recollir i tenir desada perqué ens vé de gust, sense més arguments...

Read me first

Abans de res, aclarir que Estic tàrtar no és un bloc sobre gastronomia. La qual cosa no vol dir que no en parlem en alguna ocasió, que també podria passar. Dit d'una manera plana, Estic tàrtar és un bloc sobre disseny gràfic fet per dissenyadors gràfics. Un espai on abocarem, de forma més o menys ordenada, les nostres idees i reflexions sobre temes relacionats amb la nostra feina. I punt. En el fons, un bloc més. Seria absurd i un tant pedant dir que serem diferents, que serem molt innovadors i que oferirem a tots aquells que es deixin caure per aquest petit racó del ciberespai una col·lecció de posts que marcaran tendències i els canviaran la manera de veure i viure la vida. Res més lluny de la nostra intenció. Només pretèn ser un recull d'idees i de pensaments sobre el que fem i el que veiem en el nostre dia a dia, professionalment parlant. Mirarem, això sí, d'obrir els nostres horitzons a totes aquelles altres especialitats que hi estiguin relacionades o no i que, per damunt de tot, ens vingui de gust comentar. Fotografia, cinema, exposicions, webs, art… No pretenem ser crítics de res però expressarem la nostra opinió sense embuts. No ens hem posat cap objectiu i no tenim cap certesa de fins on arribarem amb aquest projecte però estem "tàrtars" que ens ho podem passar bé amb l'experiència. Així que començarem per seleccionar uns bons ingredients, els picarem finament i, sempre en cru,  els començarem a remenar amb "carinyo" perquè comencin a macerar de forma lenta i constant. El resultat, com gairebé sempre, dependrà del comensal. Hi haurà qui el trobarà insuls i n'hi haurà –esperem– qui el trobarà saborós. I tant de bo potser hi haurà qui el trobarà fins i tot un puntet picant, la qual cosa ens satisfaria molt. 

Bon profit.