Seguint amb els arguments publicats a l’article “Senyals 1: Cims borrascosos o Petits soldats”, veiem que la línia mantinguda a l’actualització periòdica d’alguns senyals viaris és un autèntic desgavell.
Un exemple més és el canvi produït al senyal de pas de vianants.
Al senyal de l'esquerra, (provinent de la col·lecció de senyals de finals dels anys 60 del segle passat), veiem un element anacrònic com el barret o unes sabates de mida desmesurada. En podríem dir "estil Frankenstein".Fent una valoració del plantejament general, veiem però que hi ha un equilibri de proporcions, un equilibri de formes i que la figura camina de dreta a esquerra amb pas ferm i decidit.
Una característica important és la reserva del dibuix entre les cames, els peus i els rectangles dibuixats a l'asfalt. Aquesta característica pot ser discutible en la seva forma i solució, però no hi ha dubte que es efectiva en la definició de cada element.
Al nou senyal, d'implementació a començament d’aquest segle, en la seva forma general, el dibuix està poc estilitzat i no del tot proporcionat. A més el dibuix està excessivament ajustat als marges del triangle que el conté. De tot plegat en podríem dir "estil Mandonguilles".És una figura que no acaba de decidir-se a creuar el pas de vianants, es una figura amb dubtes, és una figura que sembla que estigui mes pendent de posar el peu específicament a sobre dels rectangles pintats a l'asfalt, que de creuar el carrer. El dibuix queda barrejat, es fon, no permet veure amb claredat el pas de la figura.
No hi ha ni equilibri ni armonia en el conjunt.
Continuem fent pel·lícules dolentes amb un pressupost elevat.
No pot ser que passem de Frankenstein a Els mandonguilles sense fer-ne una profunda anàlisi.
La pel·lícula resultant farà una pobre recaptació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada