Taller. 002. Paralex

Tsang-Po va dir:
Horitzontal - Vertical - Angle. Aquestes són les tres paraules clau per arribar al paral·lelisme absolut.
Les tres paraules que permeten traçar el camí correcte sobre paper vegetal fins arribar a la veritat absoluta i, fer que els plànols i dibuixos tècnics parlin per ells mateixos i ens desxifrin els secrets amagats que hi ha darrera d'aquelles línies de tinta perfectament acotades abans de portar a un estat físic allò que només està a la nostra imaginació.
I va ser així com Tsang-Po, membre d'un dels pocs monestirs que encara es troben amagats als més alts cims del Tibet, va revelar al món a finals del segle XIX, la profecia que mig segle més tard es compliria i que mitjançant el "Paralex", va permetre a la humanitat trobar el camí correcte per poder dibuixar amb més facilitat els més complexes projectes.

--------

Amb un mínim coneixement de cóm aplicar-hi l'escaire i el cartabó, aquest enginy anomenat "Paralex", d'una forma absolutament senzilla i uns mitjans mínims, ens permet fer amb seguretat i a sobre una taula, els traçats desitjats per a qualsevol plànol o disseny.
El "Paralex" es composa per un regle llarg, amb uns petits rodaments a cada extrem que fan de guia i per on circula un fil que, fixat a la taula, permet desplaçar el regle perfectament paral·lel a la mateixa.

El "Paralex" va ser inventat als anys 50 per Francisco Enrique Gómez, aleshores estudiant de l’escola d'arquitectura de la Universitat de Barcelona.

El primer nom comercial del "Paralex" va ser "Din-Graph, la regla que traza paralelas", i els primers prototips, abans de ser de metacrilat, eren de fusta. Aquesta nova eina va ser revolucionaria ja que el sistema de treball era molt més lleuger i efectiu que les altres eines que fins aleshores existien, com per exemple, un instrument de dibuix que es deia "regla T", i que era una mena de regla amb un mànec adossat perpendicularment que es movia a mà per la banda esquerra de la taula de dibuix. Aquest aparell no estava fixat a la taula, i això suposava un inconvenient per al dibuixant i també una manca de seguretat per als possibles moviments i desviacions que es podien produir al dibuix.









El fàcil transport del "Paralex", la seva fàcil aplicació a qualsevol taula de treball ja que n'hi ha de diverses mides, i la seva fiabilitat, van ser motius imbatibles per exportar -lo a tot el món.
En els seus inicis va ser utilitzat específicament per arquitectes i aparelladors, però ràpidament es va convertir en una eina inseparable de qualsevol professió tècnica que necessites dibuixar plànols o traçats amb alta fiabilitat ja que pot arribar a mesurar fins a dos metres i només te un error d'unes dos dècimes de mil·límetre en una taula de dimensions normals.

Per als dissenyadors gràfics ha estat present a les nostres taules fins fa pocs anys i ha estat una eina imprescindible per a dibuixar, maquetar, compaginar i fer originals per a la impremta. A data d'avui, encara és una eina utilitzada a força estudis d'arquitectura a on l'ordinador no ha aconseguit desbancar-lo del tot de les taules de dibuix.


Paralex

Taller. 001. Repromàster

Ommmm...
Hores de concentració, solitut i aïllament.
Així és com podem definir totes les hores i hores que vam passar tancats al laboratori o habitació de la repro. A l’estiu, molta calor i a l’hivern, també.
Ampliar, ampliar més, reduir, reduir més, repetir perquè el revelat no ha quedat prou bé, repetir perquè la mida final és unes dècimes més petita del que hauria de ser.
Merda, el llum és obert i el negatiu s'ha velat. Merda, la capsa dels negatius és una mica oberta i segur que hi ha entrat llum i el material pot haver quedat afectat...






















La Repromàster és una màquina de gran precisió, per insolar suports amb superfícies emulsionades i poder reproduir fotolits i suports fotogràfics de paper a la mida desitjada amb trames, originals plens, tons de grisos... tot plegat sempre en blanc i negre.
Va suposar un avenç molt important en la reproducció fotogràfica tradicional per als estudis de disseny gràfic que fins aleshores calia que tinguessin un estudi fotogràfic complet amb equips de revelat manual i una bona ampliadora per produir tot el material necessari per al treball diari.
És una màquina de grans dimensions i està composada per 5 parts principals:
- Zona inferior de base per als originals a reproduir
- Òptica d'ampliació/reducció
- Comandaments manuals i digitals per ajustar la mida d'ampliació i la de reducció
- Zona superior per als materials a insolar
- Focus d'insolació a cada lateral

El sistema de treball és el següent:
1. Aixequem el vidre que cobreix tota la superfície de la base i situem el dibuix original que vulguem reproduir. Baixem el vidre i mecànicament fem el buit de tot l'aire interior que pugui quedar entre base i vidre perquè el dibuix quedi el màxim compacte i s'aconsegueixi una millor reproducció.
2. Encenem els focus d'insolació.
3. A la zona superior, aixequem la tapa i trobem una superfície semiopaca amb una retícula de mesures per centrar i calcular la reproducció d'ampliació/reducció que volem aconseguir i a sota aquesta superfície un vidre. Mirant per sobre de la superfície semiopaca i amb un tipòmetre o regle numerat podem ajustar exactament la mida que vulguem.
Allunyant la lent aconseguim augmentar la mida i apropant-la aconseguim reduir la mida.
4. Un cop ajustada la mida de reproducció apaguem els focus d'insolació i encenem un llum especial de laboratori fotogràfic per no afectar l'emulsió del material sensible que utilitzarem a continuació.

A banda de la Repromàster, evidentment cal tenir a mà unes quantes capses DIN A4 o DIN A3 de paper, fotolit i negatius per a la correcta reproducció.

5. A la zona superior, per sota la superfície semiopaca, posem un full per emulsionar de la mida que desitgem (DIN A5, DIN A4, DIN A3 o una altra mida...) i que estigui en contacte amb el vidre per la cara de l'emulsió. Fem també el buit de l'aire que hi pugui haver entre la tapa i el vidre.
6. Ajustem l'objectiu i programem el temps d'insolació segons les característiques que necessita cada material.
7. Encenem el programa d'exposició establert i esperem els segons necessaris fins que acabi.
8. Un cop acabada la insolació, desconnectem el buit de la zona superior i traiem el material exposat.
9. Agafem un fotolit o paper (segons el que havíem decidit fer) de la mateixa mida que el material exposat i els ajuntem per les cares de l'emulsió.
10. Els fem passar, pel sistema de transferència, per un processador automàtic de revelat a base d'uns rodaments.
11. Quan surt del processador de revelat, esperem uns segons (els temps varia segons cada material) i podem separar les dues superfícies.
12. Al fotolit o paper, ja tenim la reproducció acabada, a la mida que hem programat i totalment preparada per poder treballar.
Bon taller!


Repromàster

Taller

Sona el despertador, et lleves i fas una bona dutxa. Prens un cafè mentre mires per la finestra quin temps fa. És hivern i comença la setmana amb un dilluns plujós. Han pronosticat per la ràdio que fins i tot pot nevar la propera matinada.
Et poses l'abric i els guants, surts de casa i sents a la cara l'intens fred que fa.
Camí de la feina vas repassant mentalment el fantàstic cap de setmana i els pensaments es barregen amb la setmana atapeïda de projectes i maquetes que cal enllestir.
Entres a l'estudi i encens els llums. A la petita cuina et prepares un altre cafè mentre et mires l'agenda i vas cap a la taula per encendre l'ordinador.
Prems la tecla i no prems rés.
Què passa?
- Doncs passa que a sobre la taula no hi ha cap ordinador!
No pot ser!
- Si pot ser! Els ordinadors no han existit mai!
No pot ser!
- Si! Tot ha estat un meravellós somni que el fred de l'hivern no t'ha fet oblidar!
No! Noooooooooooooooooooooooooo!
- I tant! Camí de la feina no et podies imaginar cóm de plujós pot arribar a ser aquest dilluns...
(...)

Si un dia, pel motiu que fos, ja no disposéssim més dels ordinadors, caldria repensar molt i molt la nostra taula de treball de dissenyador gràfic.
Buf!
Sense ordinadors no avançarem ni una desena part del que ho fèiem!!
Per començar hem de trucar a tots els clients i haurem de refer l'agenda. L'agenda...quin merder...
Buf i buf!
Haurem de tornar a instal·lar un paral·lex, treure de l'armari com a mínim els rotring 0'2, 0'4 i 0'8, la tinta, cercar les difícils ganivetes de retoc, comprar paper cuixé i paper vegetal, uns quants pots de gouache, pinzells, llapis, llapis de color, retoladors, un tipòmetre, un bon grapat de fulls Letraset, una taula de llum, un pot de Best Test, goma de cautxú per la cola, uns quants catàlegs de fotocomposició, una col·lecció de fulls Pantone, un aparell per fer fendits, i una col·lecció infinita d'estris i eines imprescindibles...
Ah, i ara que hi penso, també caldrà marcar els textos mecanografiats per enviar-los a fotocomposar i marcar els originals per a la impremta...
Buf!
Ei, i la Repromàster, què?
Bufffffffffffff!
(...)

Tot aquest supòsit ens faria tornar a una mecànica i una metodologia de treball que teníem establerta diàriament fa només 19 anys!
Algunes de les eines que empràvem l'any 90, moment en que molts estudis de disseny gràfic vam començar a treballar amb ordinadors, són ara espècies extingides o en vies d'extinció.

Al Taller (nom robat a la secció de disseny gràfic de l'Escola Massana) volem recuperar algunes d'aquestes eines i retre-les un merescut homenatge.