Ser feliç mola molt més

Els que, a dia d'avui, encara tenim la fortuna de treballar, no som conscients del que tenim. Si, a més, podem fer-ho dedicant-nos a quelcom que ens agrada, llavors el privilegi és enorme. El problema és que, en massa ocasions, no valorem prou aquesta sort, deixant escapar l'enorme potencial creatiu que això pot comportar. I és que, en èpoques com l'actual, on la maleïda crisi —perquè estem en crisi, oi?— fa que la nostra cartera de clients i projectes es vegi reduïda; considerablement en els millors dels casos, i alarmantment en la majoria; hi ha qui opta per recluir-se a la cova, lamentant-se i plorant una situació que a estones sembla insalvable. Hi ha d'altres, però, que són capaços de veure-ho com una oportunitat única per arriscar, experimentar, aprendre, i fins i tot jugar… en definitiva, per gaudir de la feina des d'una nova perspectiva… i també, per buscar un nou client allà on potser no havíem mai imaginat: dins el propi estudi. Sí, perquè treballar per a un mateix significa tenir, de cop, el client més exigent, però també el més flexible i agraït alhora. Al que segur no podràs enganyar però et serà fidel… sempre que el satisfacis com mereix, és clar.

Aquest és el principal concepte que m'enduc havent assistit, aquest cap de setmana, al Blanc 2012, Festival de Disseny Gràfic de Catalunya, que, com cada any, s'ha celebrat a Vilanova i la Geltrú. I és que aquest ha estat el denominador comú de la majoria de ponents que han presentat els seus particulars models de gestió dels seus estudis de disseny. Tots ells han posat l'accent en la importància de crear un espai –físic o virtual– on desenvolupar una tasca de recerca personal, d'experimentació tan formal com conceptual, i en definitiva, de creixement com a dissenyadors. Aquest recurs, que en la majoria de casos s'entén amb una bona part de component lúdica, permet l'experimentació des del gaudir de la feina. Permet arriscar sense les limitacions dels briefings més o menys tancats dels clients. Permet aprendre elaborant un historial que més endavant pot ser d'utilitat per afrontar un projecte "d'encàrrec". I sobretot, aporta una bona dosi de motivació extra a l'hora de plantejar nous reptes.

Aquest concepte de "laboratori d'idees" o "taller conceptual" no és pas nou. En edicions anteriors ja se n'havia fet esment. Però aquest any ha pres especial rellevància. Probablement, com hem dit, per la necessitat de trobar una alternativa que converteixi una situació desfavorable en una oportunitat d'èxit. Perquè és ben cert que la difícil situació actual ens planteja, des de ja fa temps, nous reptes, tan a nivell comunicatiu com a nivell productiu. Cal ser més creatius, perquè ara, més que mai, l'àmbit purament econòmic ha quedat desbancat, des de ja fa temps, pel món de les emocions. I cal ser més creatius, perquè ara, també més que mai, ens trobem amb l'obligació de buscar solucions que suposin un cost menor. I repeteixo, això no és nou d'ara –de fet, suposo que el que caldria seria establir-ho com a norma– però és ben cert que avui, la necessitat obliga. Conceptes com el reciclatge, la sostenibilitat i la component més social del disseny estan ara en els primers llocs de les prioritats de molts dels estudis que estan fent bé les coses a casa nostra. Sense dubte, aquesta és una bona notícia i la constatació que és la via correcta per seguir endavant.

Pel que fa a la presentació dels diferents estudis, és bo resaltar el bon nivell mostrat per tots ells, però si hagués de destacar-ne un la meva elecció seria Toormix, que amb una bona dosi d'humor ens van presentar el seu projecte de nou taller de recerca i investigació intern. Capítol a part mereix Pati Nuñez, que va presentar una interessant retrospectiva que va culminar amb alguns dels seus projectes més emblemàtics. Fora de l'estricte àmbit del disseny gràfic, a destacar l'aportació de Wanda Barcelona, capaços de crear un negoci de producció i muntatge d'events partint d'un concepte tan artesanal com atractiu com és l'art de l'origami. I sobretot, l'aplaudidíssima aportació de Pep Torres, impulsor del Museu dels Invents de Barcelona, que, amb el bon humor com a fil conductor, va presentar-nos com ha aconseguit fer de la imaginació i la creativitat el seu propi negoci.

En definitiva, un cap de setmana dedicada al disseny i la creativitat, que ha servit, més enllà per conèixer de primera mà els projectes més interessants que s'estan coent a les cuines dels estudis, per reafirmar-nos que en la situació actual no tot és negre, i que depèn en bona part de tots nosaltres, i als dissenyadors per la part que ens correspon, posar-hi una mica de color. I, sobretot, fer-ho amb un somriure als llavis, perquè, com deien els companys de La Despensa… ser feliz mola mucho más.

jobs

indignats!

Les protestes ciutadanes s'escampen arreu.
L'indignació dels ciutadans es manifesta per demanar canvis en la societat i a tots els nivells.
La gent comencem a dir prou!
Com deia una pancarta: Ens fotreu tot menys l'il·lusió

Redueix els seus òrgans

La Conselleria de Cultura de la Generalitat redueix un 11% els seus òrgans per estalviar 624.085 euros.

Ai, ai, ai...
Nois! Atenció, que la cultura, igual que l'ensenyament, són òrgans vitals per a un país que vulgui assegurar-se un futur!

Com t'agradaria que fos el teu disseny?

Per començar l'any, una reflexió en forma de diagrama. Podria ser d'utilitat en més d'una reunió amb més d'un dels nostres clients. O no?

Autor: Colin Harman

Font: grrr

Senyals 2: Frankenstein o Els mandonguilles

Seguint amb els arguments publicats a l’article “Senyals 1: Cims borrascosos o Petits soldats”, veiem que la línia mantinguda a l’actualització periòdica d’alguns senyals viaris és un autèntic desgavell.
Un exemple més és el canvi produït al senyal de pas de vianants.

Al senyal de l'esquerra, (provinent de la col·lecció de senyals de finals dels anys 60 del segle passat), veiem un element anacrònic com el barret o unes sabates de mida desmesurada. En podríem dir "estil Frankenstein".
Fent una valoració del plantejament general, veiem però que hi ha un equilibri de proporcions, un equilibri de formes i que la figura camina de dreta a esquerra amb pas ferm i decidit.
Una característica important és la reserva del dibuix entre les cames, els peus i els rectangles dibuixats a l'asfalt. Aquesta característica pot ser discutible en la seva forma i solució, però no hi ha dubte que es efectiva en la definició de cada element.

Al nou senyal, d'implementació a començament d’aquest segle, en la seva forma general, el dibuix està poc estilitzat i no del tot proporcionat. A més el dibuix està excessivament ajustat als marges del triangle que el conté. De tot plegat en podríem dir "estil Mandonguilles".
És una figura que no acaba de decidir-se a creuar el pas de vianants, es una figura amb dubtes, és una figura que sembla que estigui mes pendent de posar el peu específicament a sobre dels rectangles pintats a l'asfalt, que de creuar el carrer. El dibuix queda barrejat, es fon, no permet veure amb claredat el pas de la figura.
No hi ha ni equilibri ni armonia en el conjunt.

Continuem fent pel·lícules dolentes amb un pressupost elevat.
No pot ser que passem de Frankenstein a Els mandonguilles sense fer-ne una profunda anàlisi.
La pel·lícula resultant farà una pobre recaptació.

El cliente no tiene ni puta idea o el diseñador va de "sobrao"

Programada dins la V Trobarasca Disseny & Birres i servint de colofó a un vespre farcit de bones sensacions, reproduïm a continuació la interessant reflexió de Màrius Gómez entorn un tema amb el que tots hem hagut de batallar alguna vegada; la sempre especial relació entre dissenyador i client. Llegiu amb atenció i que aixequi el dit qui no s'hi senti identificat.


Hace bastantes años, cuando empezaba en esto del diseño, diseñé un logotipo para una empresa y al verlo, su propietario/cliente me hizo este comentario: “me gusta, hemos tenido suerte y lo has acertado a la primera”. Esta frase, aparentemente banal, me hizo reflexionar sobre la relación del diseñador y su cliente, y posiblemente ha condicionado mi trayectoria profesional.

Han pasado los años y todavía no tengo respuesta para la pregunta "El diseño ¿es cuestión de suerte?" ni para el dilema que da nombre a esta ponencia.

El cliente no tiene ni puta idea o el diseñador va de “sobrao"
(una aproximación a lo que hacemos algunos por dinero)

A priori, todo diseñador que se precie, está orgulloso de sus conocimientos. Ha cursado estudios en alguna prestigiosa escuela de diseño; ha tenido profesores con un alto grado de solvencia pedagógica; se ha ido actualizando con cursillos y masters periódicamente; está al dia de las modas y tendencias; recibe información a través de diversos blogs, newsletters, webs y revistas que tratan de su actividad profesional, etcétera. En conclusión, se considera un profesional con un alto grado de preparación y recursos para poder satisfacer las necesidades gráficas y de comunicación de cualquier cliente que llame a su puerta. Yo al menos me siento así, ¿y vosotros?

Hasta aquí todo correcto, cada uno de nosotros controla su futuro pero nuestra actividad profesional es un negocio y como todo negocio, su objetivo es ganar el máximo de dinero con la mínima inversión en recursos propios y tiempo de dedicación. Aquí es donde entra la variable: EL CLIENTE.
El cliente es una persona, habitualmente muy buena en lo suyo (por ejemplo fabricar tornillos para automoción), que por diversas razones llega a la conclusión de que necesita un logotipo y... contacta con un diseñador.

En ese momento empieza una guerra de poder a poder. El diseñador intenta conseguir algún agarradero para poder empezar a construir un logotipo que como mínimo cumpla 4 objetivos.
1. Que sea bueno gráficamente (equilibrado, original, armónico, etc.)
2. Que sea la parte visible de la marca de la empresa de su cliente.
3. Que pueda sentirse orgulloso y poder enseñarlo como ejemplo de su profesionalidad.
4. Que le guste al cliente.

Después de conseguir las tres primeras, el diseñador lo enseña al cliente y entonces empieza el trabajo de verdad. En ese mismo momento el cliente se convierte en diseñador y empieza a diseñar él el logotipo.

¿Que hacemos entonces?
1. Intentamos argumentar ampliamente los criterios que nos han llevado a esa solución.
2. Dejamos que nos dé alguna idea genial sobre nuestro diseño y la adaptamos, pero intentando respetar al máximo nuestra idea original.
3. Dejamos que nos indique las modificaciones que a él le apetezcan y se las hacemos sin rechistar.

Preguntas para iniciar el coloquio:
¿El diseño gráfico es cuestión de suerte?
¿Realmente el cliente no tiene ni puta idea?
¿Tu que haces para VENDER tu producto delante del cliente?

Silenci?

Després de 7 anys, el programa del canal 33 "Silenci?", ha plegat.
Des del passat desembre i sense cap argument sòlid, TVC deixa escapar un immillorable format d'informació setmanal sobre les darreres tendències del disseny gràfic, el disseny industrial, el disseny d'interiors, la il·lustració, la publicitat, la fotografia, la moda, el cinema o la literatura, combinant amb equilibri les entrevistes amb els professionals més experimentats i amb els més joves creadors.

A tot l'equip que ha fet possible un dels millors programes culturals que ha emès TVC després de 25 anys d'història, gràcies.

Si us plau Silenci?, torneu aviat!
Shhhhhhhhhhhhh!

Any nou, crisi nova?

Abans de res voldria demanar disculpes pel que estic a punt de fer. Perquè crec fermament en el principi que recomana no parlar d'alguna cosa si no s'en té ple coneixement. En canvi, avui em saltaré aquest principi per comentar un tema, l'economia, sobre el qual em declaro directament ignorant. Jo, que no tinc ni idea que coi és el TAE i que només conec l'IVA perquè cada tres mesos em fot una clatellada que em deixa estabornit, he decidit donar la meva particular visió d'aquest "tsunami" que sembla ens ve al damunt i que, segons els entesos, ens deixarà a tots ben ofegats aquest 2009 que comença demà.
Quan els propis economistes, els governants, la gent de la banca, i en definitiva, els suposats experts dels temes econòmics no paren de repetir-nos una vegada i una altra que aquest 2009 serà un autèntic desastre, que la temuda crisi serà encara molt més dura que la patida aquest any que ara acaba, i que ens haurem d'estrènyer de debò el cinturó per no acabar tots plegats sota un pont, entenc que alguna cosa de veritat deu haver-hi en tot plegat. Perquè si ho diuen ells, precisament aquells a qui si alguna cosa no els afecta és l'atur i l'hipoteca, suposo que els pencaires de base tenim motius més que suficients per estar amoïnats.
Repeteixo, jo no hi entenc ni un borrall dels tipus d'interès, del preu del diner o de les fluctuacions de la borsa, però és per això, que des de la meva més absoluta ignorància em permeto llençar aquesta pregunta a l’aire, i que espero no ofengui a ningú: realment n'hi haurà per tant?

A mi m'agradaria pensar que no. Que realment res serà tan tremendista com ens volen fer creure. Possiblement serà dur de pair, és cert, però esperem que la sang no arribi al riu i que tots puguem arribar al 2010 i més enllà amb un sospir de satisfacció. I ho dic per una única raó, primària si voleu, i segur poc fonamentada, però que em sembla força clara. Els diners són quelcom similar a l'energia; ni es creen ni es destrueixen, tan sols es transformen –parlem, és clar, del diner legal–. És a dir, només canvien de mans. Si això és cert, potser una possible solució, o almenys un bàlsam contra la depressió, seria evitar que la roda s'aturi. El diner aturat és diner mort, i igualment, una bona part del nostre capital anirà a parar, ho vulguem o no, a l'hipoteca i els impostos. Així que aconsellaria tenir una actitud com a mínim activa davant la crisi. Tancar-nos a casa a pany i forrellat segurament no només no ens servirà de res si no que pot ser contraproduent. Així que millor que seguim gastant. Amb moderació, això sí, que una cosa és optar per una actitud activa i una altra ben diferent és ser un suïcida. Però gastem. Si donem diners al botiguer del barri, ell també en tindrà per anar al cinema. I el cinema podrà millorar el sistema d’audio i l'empresa de sistemes de so potser necessitarà els serveis d'un dissenyador, de manera que aquest podrà seguint anant a comprar al botiguer del barri. Sona massa fàcil, ho sé. Segurament la realitat no és aquesta. Però mentre ningú m’expliqui el contrari, a mi m'agradaria pensar que alguna cosa de veritat hi ha en tot això i que aviat podrem deixar d'estar acollonits per aquest futur tan incert que sembla ens espera.
Per això, a l'espera que algú amb més coneixements em posi al dia de com funciona realment aquest complex món de l'economia, em permeto deixar anar un últim consell. No patiu gaire. Mengeu com sempre i beveu com mai. I sobretot, gasteu, gasteu, gasteu… que no n'hi haurà per tant. O sí?

Bon 2009.

Senyals 1: Cims borrascosos o Petits soldats

El 1968, a Europa es va signar la Convenció de Viena sobre senyals de trànsit.
L’objectiu va ser sistematitzar, regular i facilitar el trànsit de vehicles dels països participants, majoritariament de l’Europa Occidental. La iniciativa va suposar un gran avenç per augmentar la seguretat vial i el fet d’adoptar uns criteris formals i cromàtics generals i d’utilizar majoritariament pictogrames va salvar la barrera del llenguatge als diferents països.
Mirat amb perspectiva, la majoria dels pictogrames que aquests senyals contenen són d’una estètica llunyana als corrents gràfics del segle XXI i, caldria en molts casos, redibuixar i actualitzar moltes imatges a un llenguatge més llegible, més actual i en definitiva més entenible per poder identificar-lo i llegir-lo millor en pocs segons.

A l’estat espanyol sembla que periòdicament es van actualitzant alguns senyals pel que fa a la forma dels pictogrames que contenen, però és evident que no es fa amb garanties d’èxit.
Un exemple d’aixó és el canvi produït al senyal d’avís de perill d’infants creuant el carrer.





















Al senyal de l'esquerra, sorgit de l’any 1968, veiem uns trets poc definits, gens esquematics i amb un caire de dibuix realista. En podriem dir Cims borrascosos.
En el plantejament general cal dir però que el conjunt està ben proporcionat respecte el triangle i que l’equilibri, les proporcions i el dinamisme de les figures és correcte.
Inicialment aquests senyals van ser dibuixats per professionals amb uns criteris molt diferents que els d’un disenyador gràfic actual i per tant és comprensible que algunes característiques responguin a identificar elements, objectes i persones amb uns trets que ara es veuen antics.
No estava estesa la consideració de la pauta organitzada ni la sintèsi de les formes com a base de dibuix.

El nou senyal, implementat al voltant del 2003, està mal proporcionat respecte el triangle, està desequilibrat i el dinamisme i les proporcions de cada personatge van per on poden. En podriem dir Petits soldats.
No s’ha sintetitzat per millorar. Al contrari, s’han accentuat detalls com els pantalonets del nen o creat altres com la bossa i el llaç de la nena que dificulten una ràpida i bona lectura del conjunt. És un dibuix subjectiu, sense pauta de proporcions ni criteri general de formes que generi un bon resultat. Es una solució que transmet poca armonia i manca d’unitat de missatge.
No es una questió estètica, és una questió de claretat visual.
Aquest resultat es extrapolable a qualsevol actualització que es faci sense plantejaments previs.
Què passarà si es comencen a transformar senyals sota aquesta manca de criteris?

A tot el món segueixen establerts els criteris gràfics dels anys 60 i aixó és una assignatura pendent que es complica si tenim en compte que a altres zones geogràfiques tenen establerts codis diferents als que coneixem a Europa: formals, cromàtics i també de contingut.
Caldria fer un estudi general a nivell dels països que tenen implantades normatives de trànsit i renovar-les unitariament projectant-les des d’un aspecte professional i científic, que abandonés el dibuix personalista a canvi de l’objectivitat en benefici d’una neutralitat del missatge.

Els senyals de trànsit i la senyalització externa en general és actualment un camp encara amb manca de bons projectes i manca de bones aplicacions i a on hi cal un gran esforç per posar al dia el desajust i desequilibri que podem observar constantment.
No pot ser que passem de Cims borrascosos a Petits soldats sense fer-ne una profunda anàlisi. Quina pel·licula en sortiria?

+informació
Sistemas de signos en la comunicació visual
Otl Aicher / Martin Krampen
El diseño tipogràfico. Crònica de una marginación
Enric Satué

Estic com estic

Estic pensant,

estic alegre,

estic mirant per la finestra,

estic prenent un cafè,

estic tranquil,

estic com estic...

estic tàrtar.