K-res. 008. Piranya

Piranya

Fotografia: Autor desconegut

Any: 2012

Imatge vilment "robada" del mur de Facebook de Xavi Colomer. Gràcies Xavi.

Ser feliç mola molt més

Els que, a dia d'avui, encara tenim la fortuna de treballar, no som conscients del que tenim. Si, a més, podem fer-ho dedicant-nos a quelcom que ens agrada, llavors el privilegi és enorme. El problema és que, en massa ocasions, no valorem prou aquesta sort, deixant escapar l'enorme potencial creatiu que això pot comportar. I és que, en èpoques com l'actual, on la maleïda crisi —perquè estem en crisi, oi?— fa que la nostra cartera de clients i projectes es vegi reduïda; considerablement en els millors dels casos, i alarmantment en la majoria; hi ha qui opta per recluir-se a la cova, lamentant-se i plorant una situació que a estones sembla insalvable. Hi ha d'altres, però, que són capaços de veure-ho com una oportunitat única per arriscar, experimentar, aprendre, i fins i tot jugar… en definitiva, per gaudir de la feina des d'una nova perspectiva… i també, per buscar un nou client allà on potser no havíem mai imaginat: dins el propi estudi. Sí, perquè treballar per a un mateix significa tenir, de cop, el client més exigent, però també el més flexible i agraït alhora. Al que segur no podràs enganyar però et serà fidel… sempre que el satisfacis com mereix, és clar.

Aquest és el principal concepte que m'enduc havent assistit, aquest cap de setmana, al Blanc 2012, Festival de Disseny Gràfic de Catalunya, que, com cada any, s'ha celebrat a Vilanova i la Geltrú. I és que aquest ha estat el denominador comú de la majoria de ponents que han presentat els seus particulars models de gestió dels seus estudis de disseny. Tots ells han posat l'accent en la importància de crear un espai –físic o virtual– on desenvolupar una tasca de recerca personal, d'experimentació tan formal com conceptual, i en definitiva, de creixement com a dissenyadors. Aquest recurs, que en la majoria de casos s'entén amb una bona part de component lúdica, permet l'experimentació des del gaudir de la feina. Permet arriscar sense les limitacions dels briefings més o menys tancats dels clients. Permet aprendre elaborant un historial que més endavant pot ser d'utilitat per afrontar un projecte "d'encàrrec". I sobretot, aporta una bona dosi de motivació extra a l'hora de plantejar nous reptes.

Aquest concepte de "laboratori d'idees" o "taller conceptual" no és pas nou. En edicions anteriors ja se n'havia fet esment. Però aquest any ha pres especial rellevància. Probablement, com hem dit, per la necessitat de trobar una alternativa que converteixi una situació desfavorable en una oportunitat d'èxit. Perquè és ben cert que la difícil situació actual ens planteja, des de ja fa temps, nous reptes, tan a nivell comunicatiu com a nivell productiu. Cal ser més creatius, perquè ara, més que mai, l'àmbit purament econòmic ha quedat desbancat, des de ja fa temps, pel món de les emocions. I cal ser més creatius, perquè ara, també més que mai, ens trobem amb l'obligació de buscar solucions que suposin un cost menor. I repeteixo, això no és nou d'ara –de fet, suposo que el que caldria seria establir-ho com a norma– però és ben cert que avui, la necessitat obliga. Conceptes com el reciclatge, la sostenibilitat i la component més social del disseny estan ara en els primers llocs de les prioritats de molts dels estudis que estan fent bé les coses a casa nostra. Sense dubte, aquesta és una bona notícia i la constatació que és la via correcta per seguir endavant.

Pel que fa a la presentació dels diferents estudis, és bo resaltar el bon nivell mostrat per tots ells, però si hagués de destacar-ne un la meva elecció seria Toormix, que amb una bona dosi d'humor ens van presentar el seu projecte de nou taller de recerca i investigació intern. Capítol a part mereix Pati Nuñez, que va presentar una interessant retrospectiva que va culminar amb alguns dels seus projectes més emblemàtics. Fora de l'estricte àmbit del disseny gràfic, a destacar l'aportació de Wanda Barcelona, capaços de crear un negoci de producció i muntatge d'events partint d'un concepte tan artesanal com atractiu com és l'art de l'origami. I sobretot, l'aplaudidíssima aportació de Pep Torres, impulsor del Museu dels Invents de Barcelona, que, amb el bon humor com a fil conductor, va presentar-nos com ha aconseguit fer de la imaginació i la creativitat el seu propi negoci.

En definitiva, un cap de setmana dedicada al disseny i la creativitat, que ha servit, més enllà per conèixer de primera mà els projectes més interessants que s'estan coent a les cuines dels estudis, per reafirmar-nos que en la situació actual no tot és negre, i que depèn en bona part de tots nosaltres, i als dissenyadors per la part que ens correspon, posar-hi una mica de color. I, sobretot, fer-ho amb un somriure als llavis, perquè, com deien els companys de La Despensa… ser feliz mola mucho más.

Músiques del món. Jaç

Per a clapar amb els millors sons.

Músiques del món. Rigui

Per a esclafir amb o sense peta.

Músiques del món. Gospèl

Per a calmar les bèsties peludes.

Rètols linds. 46. Colomenca

Colomenca
Lloc: Sta. Coloma de Farners
Data: 2009

Estem urbanarts 006

Val?
Data fotografia: 2012

Rètols linds. 45. Centre mèdic... beep, beep!

Centre mèdic... beep, beep!

Lloc: Barcelona

Data: 2012

Impressionistes: mestres francesos de la col·lecció Clark. Exposició a Caixa Fòrum

L’exposició
Aquesta, -i d’altres també- es podria haver subtitulat:
De com el bosc no ens permet veure els arbres…, o...
De com els arbres sense bosc potser no tindrien valor…
I això és així perquè, procedents de l’Sterling and Francince Clark Art Institute, a Williamstown, (Massachusetts)... buf...! totes les obres exposades estan envoltades d’uns aparatosos, barrocs, i immensos marcs. Els marcs sempre són un maldecap –especialment per a qui els ha de triar-, però en aquest cas, a més, són una incomoditat i un gran impediment per admirar, valorar, sentir i emocionar-nos amb la bellesa de totes i cadascuna de les teles exposades sense elements i arguments que distorsionin. Totes aquestes pintures, sense marc, ens podrien explicar millor el que en realitat ens va voler transmetre la ma, l’esperit i el cor del pintor.
Potser els marcs tenen en realitat més valor que les pintures?
Quina llàstima...!

La documentació
Però per una altra banda, és una exposició molt i molt ben documentada, amb informacions sobre cadascuna de les obres que, en molts casos, ens expliquen més enllà de la mateixa pintura i del mateix artista.
Bravo!

Els protagonistes
Manet, Monet, Renoir, Degas, Corot, Millet, Rousseau, Sisley, Pissarro, Toulouse-Lautrec, Gauguin...
Les obres d’aquesta exposició són un magnífic desplegament de la pintura impressionista feta a França a finals del segle XIX i començaments del XX, amb una rellevància especial per l’obra de Renoir de la qual n’hi ha nombroses obres. És una exposició variada, tant per la diversitat dels artistes com per la varietat de les temàtiques: retrats, autoretrats, marines, bodegons, paisatges, interiors,..., i també per la varietat d’estils dins l’impressionisme: des de la pinzellada més sensible fins a la pinzellada més enèrgica i vibrant, passant per l’academicisme o per el puntillisme en el més estat pur, o per la mostra de traç i simplicitat més natural...

Clark
L’exposició dedica un espai físic –amb fotografies – i un espai audiovisual per explicar com Sterling Clark va reunir la major part de la seva col·lecció en els primers anys de la dècada del segle XX, i com les obres formaven part del seu entorn quotidià.
Les obres que va adquirir, principalment de la primera etapa de l’impressionisme, convivien en la seva particular col·lecció, amb els mestres antics i també amb la pintura immediatament anterior, sense ruptures.

En tot cas, i amb marc o sense marc, una exposició recomanable.

Caixa Fòrum Barcelona 
Fins el 12 de febrer de 2012
Entrada gratuïta  

Rètols linds. 44. My name is Tour... James Tour

My name is Tour... James Tour

Lloc: Barcelona

Data: 2011