Any nou, crisi nova?

Abans de res voldria demanar disculpes pel que estic a punt de fer. Perquè crec fermament en el principi que recomana no parlar d'alguna cosa si no s'en té ple coneixement. En canvi, avui em saltaré aquest principi per comentar un tema, l'economia, sobre el qual em declaro directament ignorant. Jo, que no tinc ni idea que coi és el TAE i que només conec l'IVA perquè cada tres mesos em fot una clatellada que em deixa estabornit, he decidit donar la meva particular visió d'aquest "tsunami" que sembla ens ve al damunt i que, segons els entesos, ens deixarà a tots ben ofegats aquest 2009 que comença demà.
Quan els propis economistes, els governants, la gent de la banca, i en definitiva, els suposats experts dels temes econòmics no paren de repetir-nos una vegada i una altra que aquest 2009 serà un autèntic desastre, que la temuda crisi serà encara molt més dura que la patida aquest any que ara acaba, i que ens haurem d'estrènyer de debò el cinturó per no acabar tots plegats sota un pont, entenc que alguna cosa de veritat deu haver-hi en tot plegat. Perquè si ho diuen ells, precisament aquells a qui si alguna cosa no els afecta és l'atur i l'hipoteca, suposo que els pencaires de base tenim motius més que suficients per estar amoïnats.
Repeteixo, jo no hi entenc ni un borrall dels tipus d'interès, del preu del diner o de les fluctuacions de la borsa, però és per això, que des de la meva més absoluta ignorància em permeto llençar aquesta pregunta a l’aire, i que espero no ofengui a ningú: realment n'hi haurà per tant?

A mi m'agradaria pensar que no. Que realment res serà tan tremendista com ens volen fer creure. Possiblement serà dur de pair, és cert, però esperem que la sang no arribi al riu i que tots puguem arribar al 2010 i més enllà amb un sospir de satisfacció. I ho dic per una única raó, primària si voleu, i segur poc fonamentada, però que em sembla força clara. Els diners són quelcom similar a l'energia; ni es creen ni es destrueixen, tan sols es transformen –parlem, és clar, del diner legal–. És a dir, només canvien de mans. Si això és cert, potser una possible solució, o almenys un bàlsam contra la depressió, seria evitar que la roda s'aturi. El diner aturat és diner mort, i igualment, una bona part del nostre capital anirà a parar, ho vulguem o no, a l'hipoteca i els impostos. Així que aconsellaria tenir una actitud com a mínim activa davant la crisi. Tancar-nos a casa a pany i forrellat segurament no només no ens servirà de res si no que pot ser contraproduent. Així que millor que seguim gastant. Amb moderació, això sí, que una cosa és optar per una actitud activa i una altra ben diferent és ser un suïcida. Però gastem. Si donem diners al botiguer del barri, ell també en tindrà per anar al cinema. I el cinema podrà millorar el sistema d’audio i l'empresa de sistemes de so potser necessitarà els serveis d'un dissenyador, de manera que aquest podrà seguint anant a comprar al botiguer del barri. Sona massa fàcil, ho sé. Segurament la realitat no és aquesta. Però mentre ningú m’expliqui el contrari, a mi m'agradaria pensar que alguna cosa de veritat hi ha en tot això i que aviat podrem deixar d'estar acollonits per aquest futur tan incert que sembla ens espera.
Per això, a l'espera que algú amb més coneixements em posi al dia de com funciona realment aquest complex món de l'economia, em permeto deixar anar un últim consell. No patiu gaire. Mengeu com sempre i beveu com mai. I sobretot, gasteu, gasteu, gasteu… que no n'hi haurà per tant. O sí?

Bon 2009.